de minuts llegits

Un litre d’oli de ricí. Un cas de repressió feixista a Sant Jordi (Palma)

Bartomeu Carrió Canyelles, es Pubil

En el nostre país és un fet el ressorgiment del franquisme, el nostre  «particular» feixisme. Molts ens crèiem que a la transició hi hauria una seriosa reflexió sobre els fets històrics de la Guerra Civil, provocada per la sublevació dels militars feixistes i pels poders econòmics i clericals que aprofitaren les  errades de la República per a justificar-se.

El fet que ens dugué a escriure aquestes paraules de la memòria històrica familiar és que un partit d’extrema dreta hagués guanyat les darreres eleccions generals al poble de Sant Jordi i a alguns de veïnats.

Tothom pot votar lliurement el que vulgui. Però no volem deixar de dir que, per primera vegada, vàrem sentir vergonya i tristesa que això passàs al nostre poble. D’alguna manera es tornava a repetir la trista història de fa més de vuitanta anys, tot i que amb una notable diferència. Aquest partit, franquista, falangista, xenòfob, antifeminista, definit per molts com a feixista, no té ara el suport militar, encara que sí el d’alguns sectors mediàtics.

Anem a la història familiar que volem contar: la història del nostre padrí de malnom «Pubil», de nom Tomeu i de llinatges Carrió i Canyelles (Pòrtol 1887 – Sant Jordi 1960). La titulam, «Un litre d’oli de ricí», per a purgar la dignitat de la pròpia consciència.

Matrimoni Tomeu Carrió i Margalida Thomas (1910)

Es Pubil estava casat amb la nostra padrina Margalida Thomas Mas (Esporles 1888 – Sant Jordi 1943). El matrimoni fou oficiat pel vicari vell a l’antic oratori de Sant Jordi el 1910. En la data dels fets que reproduïm tenien nou fills. De fet, en varen tenir onze, però dos moriren ben aviat. Tots nascuts a Sant Jordi.

Antic oratori de Sant Jordi del segle XIV. Interior.

El padrí Tomeu Pubil, abans era conegut com de «Son Ferrer», perquè el nostre repadrí Andreu Carrió Sastre (Pòrtol 1846 – Sant Jordi 1940), havia emigrat de Marratxí cap a Sant Jordi per a fer d’amitger i majoral a la possessió de Son Ferrer. Afegim que el 1869 va ser ferit com a soldat a la Guerra dels Deu Anys (primera guerra d’independència de Cuba, 1868-1878). Condecorat per aquest motiu, va rebre una petita pensió durant la seva vida. La nostra repadrina era Maria Canyelles Capó (Pòrtol 1853 – Sant Jordi 1911).

Andreu Carrió Sastre. L’amo Andreu de Son Ferrer. Majoral de Son Ferrer de Sant Jordi.

El malnom de «Pubil», li ve perquè era l’únic fill home d’un total de nou. Ell era el que feia sis. Llevat de les ties Joana Aina i Aina, que nasqueren a Sant Jordi, totes les altres i ell venien de Pòrtol. Pubil, pubil… no ho era, però aquest malnom va ser el que li quedà.

El padrí Tomeu i la padrina Margalida, en segons quins aspectes, eren molt avançats per a aquella època de purisme catòlic, de tradicions fortament masclistes i de castes, senyors, amos, i els altres, pobres de tots colors i matisos. Dos enamorats carregats de fills i poques llesques de pa.

Margalida Thomàs Mas.

Podem parlar d’una societat amb una pobresa general, provocada clarament pel sistema, segons com encara feudal, a la pràctica de senyors, amos, clergues, missatges, criades, i treballadors que simplement feien feina per una mísera paga en metàl·lic o en espècies; patates, verdura…

Els nostres padrins els podem considerar, però, originals. Varen tenir la valentia d’atorgar-se un privilegi que, als ulls dels altres veïnats i estaments del poble, era tota una provocació als «bons costums». Decidiren que els diumenges prendrien un cafè amb llet i ensaïmada al cafè de Can Peixet, just devora l’església. Era tot un luxe, però, com a bon pubil, fill d’un amo de possessió, s’ho podia permetre. L’originalitat era que la padrina entrava amb el padrí i era l’única dona del poble que s’atrevia a entrar al cafè ple d’homes.

Per a aquella gent era tot un escàndol. Per respecte a la nostra padrina no reproduirem cap de les desqualificacions expressades, principalment per altres dones i la resta de la població. No tenim cap dubte que les autoritats del poble treien foc pels queixals.

Així idò, durant la Guerra Civil, com tots els diumenges de bon mati, abans de la missa d’aquell dia, els padrins eren al cafè assaborint aquell tresor culinari. Sabem que abans de començar la missa de l’alba –primera missa–, el batle falangista «Gallineta» entrà dins el cafè i amb una forta veu autoritària, digué: «Au!, tots a missa que ja és hora de començar». La gent que hi havia començà a aixecar-se, un darrera l’altre, manco el padrí Tomeu. «He dit que tots a missa, va repetir el batle», dirigint-se a en Tomeu Pubil. El padrí es posà dret i després de flastomar i d’altres coses, li digué: «jo vaig a missa quan vull». A la padrina se li va trasmutar la cara perquè era ben conscient que allò no acabaria bé, però també sabia del caràcter del seu home i que no tenia por a ningú ni a res.

Era el mateix home que anà de vespre –devers les 12 de la nit d’aquell 19 de novembre de 1929– amb una forta tempesta de pluja intensa, amb la seva moto –era l’únic del poble que en tenia– a donar avís al quarter de la Guàrdia Civil que estava ubicat al carrer de General Riera de Palma, i informar del tràgic crim de Son Real que commocionà tota Mallorca. Després, sota el mateix temporal, tornà cap al poble acompanyant els guàrdies al lloc del crim. El nostre padrí fou dels primers testimonis en veure la mare i el fillet assassinats pel missatge de la casa.

Tornant al relat dels padrins i als falangistes, pocs dies després de la topada al cafè de Can Peixet amb en Gallineta, un escamot de matons falangistes del poble citaren el padrí a la seu de la Falange que estava al carrer Neira –actual núm. 18– o, potser segurament, en aquell moment d’inici de la guerra, a la plaça de l’església –plaça Monteros, actual núm. 11, primera planta–, a un pis damunt el forn de So n’Eixut. Una vegada al local de tortures de la Falange santjordiera, el primer que li digueren va ser que havia de purgar la mala llengua que tenia i s’havia de beure un litre d’oli de ricí. Voluntàriament o a la força. Entre tots el reduïren violentament i el fermaren a una cadira, li posaren un embut a la gargamella i li feren empassolar aquell beuratge.

Segell de la «Jefatura» local de la Falange de Sant Jordi.

En el grup de criminals falangistes hi havia un cunyat seu i un nebot, però no revelarem els seus noms. El motiu d’aquest relat és perquè no es perdi la memòria, i la història faci justícia. No volem ni desitjam cap venjança que ara ja no podria ser. Ni ho hem desitjat quan era possible encara fer-ho per ser vius aquells individus que hem conegut. No tenim gens de rancor ni odi de cap classe. Però la història s’ha de conèixer, també als àmbits locals.

Una vegada haver torturat el padrí Tomeu, els mateixos falangistes el baixaren fins al replà de l’escala perquè les conseqüències de l’enverinat oli immediatament sorgiren efecte; no volien que els embrutàs el pis. El padrí començà a vomitar i la diarrea el deixà tot concagat, estirat en terra, perquè no s’aguantava dret.

Aquesta quantitat d’oli de ricí, no era només per a purgar. La intenció real era, o podria haver estat, matar-lo lentament, sofrint una agonia llarga. Tot el sistema digestiu en surt afectat greument.

Immediatament la padrina i els fills anaren a cercar-lo, sentint les paraules feridores i riotes dels falangistes. Durant més de quinze dies es Pubil patí fortes diarrees i vòmits i una febre costant; quasi es va morir. Al final se salvà, però el suplici va ser llarg. Durant un llarg temps ho passà malament. Aquells feixistes potser haurien volgut una mort lenta que acabàs d’esborrar la més mínima dignitat del padrí i la seva família. Però era un home molt fort, picador de pous i cisternes.

També era caçador, tenia una escopeta, i una vegada recuperat, el primer que pensà fou la venjança. Fer justícia pel seu compte, però la padrina Margalida l’aturà i li llevà la idea del cap.

Amb tot, esperava que en poc temps la situació canviàs i faria «justícia» d’una altra manera. La seva idea era que, quan acabàs aquell règim feixista-franquista d’assassinats, por i terror, en faria una. I es deia: «Tot allò que vaig haver de treure, els ho faré empassolar d’un en un.» Per a ell era una idea original però ja hem vist que aquest fet va passar en altres llocs i països. Tal com diu Umberto Eco en una de les seves novel·les.

També ho hem vist escrit al llibre La meva història d’Establiments de P. Vaquer (2014) que descriu un cas similar. Vaquer (p. 101) explica el cas de Joan Sampol que «quan va començar l’alçament vivia al Secar de la Real, li varen fer beure oli de ricí a voler. Guardà l’envàs [amb les deposicions] molts i molts d’anys per tornar-lo fer prendre a un veïnat seu que nomia Francesc, que va ser qui li va fer prendre».

Cada devers deu dies feia les seves deposicions a dins un pot de llauna que després tapava, per quan arribés l’ocasió de poder complir el seu somni venjatiu. Això mai no passà, però sempre recordava als seus fills i nets majors, què si canviaven els temps de terror, li havien de fer justícia i no ho oblidessin mai. I no ho oblidaren, nosaltres en som testimonis.

Foto de membres de la família de cas Pubil (agost de 1960) pocs mesos abans de morir. És el que fa cinc de la fila de dalt des de l’esquerra, entre els seus fills Francesc i Llorenç. També hi ha les seves filles Catalina, la primera de dalt per l’esquerra, i Margalida, la que fa cinc de dalt comptant des de la dreta.

Un cert temps després de la tortura, cosa que significaria que el fet hauria passat abans del desembarcament republicà del capità Bayo a la Punta de n’Amer i Portocristo, passà un fet molt recordat al poble per la gent d’aleshores i encara ara pels que l’hem sentit contar i que hem llegit d’Alejandro García.

Detall de la foto anterior. Francesc Carrió Thomàs, Bartomeu Carrió Canyelles i Llorenç Carrió Thomàs.

El capità Joan Bennàssar Bisquerra, senyor de Son Ferrer, que era familiar del cap de la Falange de Balears, el Marquès de Zayas –un dels responsables més importants de la repressió a Mallorca–, tenia una bona amistat amb el pare del nostre padrí, el repadrí Andreu de Son Ferrer.  I aquest grup de matons falangistes, com a tots els pobles de la zona rebel, anaven desbocats: tortures i pallisses indiscriminades i actes encara pitjors. Això arribà a orelles del capità Bennàssar, militar africanista i també rebel, davant de nombroses queixes. Des del balcó de la Falange feu una crida avisant a tots els matons del poble que no tocassin cap santjordier, que el nostre padrí era intocable, i el que s’atrevís a fer-ho se les veuria amb ell personalment. Mai més ningú molestà es Pubil. Pel que fa al nostre padrí és el que sabem per tradició familiar.

«Baleares. Revista Semanal Ilustrada». Palma, 14 de setembre de 1917. Joan Bennàssar Bisquerra quan era alumne de l’Acadèmia d’Infanteria.

Aquells falangistes comandaren molts anys, humiliant i malparlant de totes aquelles persones de bé que no combregaven amb ells –per a ells tots eren rojos– i amagant tota casta d’injustícies comeses al llarg d’aquesta història fosca i tenebrosa. Mai hi ha hagut una sola demanda de perdó per part dels protagonistes ni dels seus descendents, ni de cap institució implicada.

És simplement una història més, per això l’hem posada dins la memòria col·lectiva. Més de 500.000 morts, i altres milers de víctimes torturades, tancades en presons i camps de concentració, obligats a treballs forçats, a més de centenars de milers d’exiliats, mereixen molt de respecte, i tenir molta cura del que votam.

REPRESSIÓ I PAPER DELS FEIXISTES SANTJORDIERS DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Han passat molts d’anys d’aquells fets i s’han escrit molts de llibres d’història del Cop d’Estat feixista de 1936, de la Guerra Civil i de la Dictadura Franquista. Fins i tot de moltes monografies locals que expliquen els fets. Encara avui, pel que fa als assassinats feixistes a Mallorca, el llibre de Llorenç Capellà, Diccionari Vermell, és d’una importància cabdal.

A Sant Jordi, per a una certa gent, ha quedat un quadruple relat per justificar no sabem què:

1. Allò era la guerra i en una guerra passen coses així.

2. En els dos bàndols passaren coses.

3. La Segona República era un règim comunista i anticatòlic. Una olla de caragols. Comunistes, separatistes… Necessitàvem una mà de ferro que posàs ordre.

4. Val més que no toquem el tema, una cosa és parlar en general i una altra localment.

Nosaltres responem:

  1. Una guerra és una guerra però no tot s’hi val. Una cosa és defensar o atacar i l’altra cometre assassinats indiscriminats en la població, civil o no, aplicant el terror. Això no té cap casta de justificació, ni ara ni mai.
  2. Si en lloc de viure a Mallorca visquéssim a Menorca o Barcelona parlaríem igual de les injustícies. Un assassinat és un assassinat aquí i a la Cotxinxina. I ho és tant si el que el comet és catòlic o protestant, liberal o conservador, republicà o monàrquic, de dretes o d’esquerres.
  3. Aquestes afirmacions són clarament tendencioses. Els dictadors sempre cerquen justificacions per a imposar les seves idees i interessos. Mentre a un país hi hagi democràcia, i la República ho era, no hi ha cap justificació per fer un cop d’estat quan les idees d’uns no són les que surten a les urnes. Tot país ha tengut problemes i quan passen les forces armades i la policia estan per obeir el govern i les lleis, no per a enderrocar-lo. Posar ordre va significar més de 500.000 morts i molt de sofriment. Això és ordre?
  4. No es pot prohibir a ningú que investigui i difongui la història per tràgica que sigui i ens agafi d’aprop o d’enfora. D’altra banda, allà on s’ha anat a fons en les investigacions i difusió de fets terribles del passat, si hi ha democràcia, ha estat un fet positiu per a la societat. Alemanya, Sud-àfrica per exemple. Una altra cosa és si hi ha hagut dictadures i prohibicions de dir segons què.

La qüestió és que d’un dia per l’altre, el 19 de juliol de 1936, s’esdevingué un cop d’estat feixista amb la intenció ben explícita de passar per les armes a tots els que s’hi resistissin i aplicar un règim de terror que tengués la resta de la població sotmesa.

Com hem dit, no és que no passassin coses dolentes durant la Segona República –també en passaren de molt bones en relació a la dona, l’educació, la sanitat o els treballadors. De fet, des del segle XIX hi havia hagut molts d’enfrontaments i guerres civils a Espanya, la majoria amb el tema religiós pel mig. L’Església i els senyors, encara amb mentalitat integrista i feudal, volien tenir dominat el poble en general. Ni sindicats, ni partits, ni llibertat d’expressió ni de religió els anava bé. Per contra, la posició d’una gran part del poble es transmetia a través de partits republicans i socialistes, a més dels anarquistes. Aquestes disputes s’havien de tractar democràticament i això va fer la República, amb encerts i errades. Però els poderosos no li donaren temps a aplicar el seu programa.

Aquell 19 de juliol de 1936 ens trobàrem a Sant Jordi amb un grup de gent que aparegueren com a falangistes, als que s’hi uniren els requetés i altres militants de dreta. I aquest grup, molts dels membres del qual eren catòlics i membres de diferents organitzacions de la parròquia, com el Centre de Lectura Ramon Llull, s’organitzaren per a perseguir, torturar i matar republicans.

S’ha dit que a Sant Jordi no es va matar ningú gràcies a l’escolt que va fer el capità Bennàssar. Però la Falange de Sant Jordi, el cap local de la qual era es Franceset, que també era el secretari del Centre de Lectura Ramon Llull, i el batle que era o va ser després, en Gallineta, formaven part d’aquesta organització.

Fa falta completar detalls i persones que en formaren part, cosa que no hem de fer aquí. El que està ben clar és que col·laboraren en la persecució dins el poble de gent que s’hi refugià, que estaven a l’aguait els primers dies del cop d’estat de la resistència dels trencadors republicans i comunistes de ses Cadenes i que assistiren i col·laboraren en la repressió en altres pobles i en barris de Palma. En tot cas, si el que hem arreplegat per via oral no fos cert del tot, el que està demostrat és que formaven part d’aquella organització criminal, la Falange i els militars revoltats, que assassinaren a tantes persones, moltes d’elles rescatades no fa tant de fosses comunes de cementiris com el de Porreres i d’altres. Qui pot negar-ho?

Un dels episodis de més impacte criminal en què participaren els falangistes fou el dels assassinats a s’Arenal i a les pedreres del voltant que afectaren familiars de santjordiers. La por als «rojos» des Pil·larí era latent en ells. S’ha de dir que la parròquia de Sant Jordi arribava fins al camí de Son Fangos on feia partió amb la de s’Arenal. Per allà hi havia sindicats de trencadors i cooperatives d’esquerra. Que a s’Arenal, ses Cadenes –amb un grup comunista organitzat– i es Pil·larí, haguessin guanyat les eleccions les esquerres mentre que a Sant Jordi les dretes, ampliava les diferències, els odis i les pors atiades per senyors i amos, i en part per la mateixa Església.

Res de tot el que hagués pogut passar durant la Segona República justificava cap mort ni torturat.

«I ara què els ha pegat a aquests dos nets des Pubil per parlar d’això quan hi ha tantes altres “coses més importants”?» Simplement, el dret a saber, a la memòria i a què la història no es repetesqui en aquest sentit ni en cap altre de violent.

Bon dia de Sant Bartomeu!

Autors:

Andreu Carrió Català / Bartomeu Carrió Trujillano

Sant Jordi (Mallorca), 24 d’agost de 2022

Per a més informació sobre la Guerra Civil al pla de Sant Jordi podeu consultar a Vilaweb, «Tomeu Carrió. Viure la història».

1 Comment

  1. Molt bé familiars d’en Tomeu Pubil, es mereixen un reconeixen públic de disculpa pel que patiren i restituir la seva memòria personal i familiar.
    Es de justícia humana saber que ha passat! Després de 86 anys de patiments, amenaces i humiliacions, als vençuts. El rebels que s’alçaren contra el govern legal i guanyador de les eleccions del 36, són els vertaders culpables i els que obriren el camí de la repressió, la mort i la humiliació dels vertaders fills legítims d’aquella Espanya democràtica i que sols albiraba la llibertat i establir drets igualitaris per a totes les persones.
    M’envergoneixo com a demòcrata i com a santjordier tot el patiment infligic a tanta bona gent de Sant Jordi i per extensió tot el territori espanyol. El més terrible, d’aquesta història és que eren veïnats, amics, familiars i coneguts! Tanta maldat cristiana sortia d’aquesta gent que defensaven i tenien com a norma els principis i dogmes cristians? La iglesia que havia de predicar l’evangeli i els exemples de Jesús home era capaç de transformar-se amb el dimoni per tal d’eliminar un roig, que equival a no tenir drets llevat del patiment, la represió i potser la pròpia mort!
    Ningú dels vencedors ha demanat perdó aquí. Fins i tot, no record molt bé, als 90 del segle passat hi va haver canvis de carrer a Sant Jordi, eliminant noms de santjordiers falangistes, requetes… I hi va haver moltes crítiques.
    Fins i tot, l’església de Sant Jordi tenia a la seva façana una placa de pedra, que no es va llevar fins que feren la reforma ja dins a mitjans 2000 amb els vencedors de la revolta, considerats herois per la seva defensa de la seva pàtria franquista i fascista i antidemocràtica.
    Afortunadament eren bons cristians practicants i devots, cada diumenge a missa de forma voluntària!
    Però, també diabòlics, es clar, sempre hi ha excepcions.
    Al Diccionari vermell del Llorenç Capellà, queda patent la crueltat, la humiliació, el patiment i finalment la mort dels perseguits per defensar la llibertat, la democràcia, que 86 anys després no hi ha cap llum d’esperança pels vençuts de la guerra, no dels ideals, com la llibertat, la democràcia, que segueixen dempeus i renovades!

Respon a Josep Maria Lendínez Gonzàlez Cancel·la les respostes

Your email address will not be published.

Darrer de