Ens han robat el silenci.
I davant aquest robatori, el més greu és la nostra passivitat.
Assistim, impassibles, a una agressió rere una altra i no reaccionam. L’ampliació de l’aeroport. Més promoció turística quan ja no hi cabem. Vols nocturns que ens espenyen el son. Milers d’avions que aterren i s’enlairen cada dia damunt el nostre cap, com una metralladora acústica que no ens deixa gaudir del més elemental: d’una conversa reposada al carrer, d’un vespre a la fresca, del cant dels grills.
Ja no és renou, és contaminació acústica permanent. És la impossibilitat de viure amb tranquil·litat a ca nostra.
I què dir de la contaminació ambiental? Tones i tones de querosè cremades cada dia per mantenir aquesta bogeria en marxa, mentre a nosaltres ens demanen que reciclem el tap d’una botella o que no agafem el cotxe per anar a fer feina.
Ens prenen la salut, ens prenen el descans, ens prenen l’aire. I nosaltres, què feim?
Ens queixam al bar, piulam una mica a les xarxes i tornam a callar.
La pregunta és incòmoda, però necessària: què estam disposats a fer per revertir aquesta situació? Com a mínim, què estam disposats a fer per defensar la nostra dignitat com a persones i com a poble?
Perquè viure no és només resignar-se a sobreviure entre avions. Viure és tenir dret al silenci, a la nit, a respirar.
O ens defensam, o desistim de tot i deixam fer. Però si deixam fer, que no ens enganem després: no serem víctimes, serem còmplices del nostre propi desallotjament.
Josep Maria Lendínez
Sant Jordi
