El passat 20 de maig, a Cas Quitxero, s’hi va fer la primera conferència després de l’adequació del jaciment talaiòtic, amb l’assistència de quinze persones. El títol: «Les Germanies i el paper de les dones en la revolta». Va ser la manera de commemorar al Pla de Sant Jordi els cinc-cents anys d’aquest esdeveniment que tingué un gran impacte a la societat del nostre país d’aleshores; el Regne de Mallorca.
La participació de les dones en aquesta revolució, més que revolta, fou notòria i les conferenciants en donaren fe, alhora que es veié una vegada més la discriminació de la dona durant la història i en el relat historiogràfic fet fins als nostres dies.
D’aquesta conferència, però, n’oferim un article elaborat per Margalida Bernat i Roca que ens parla de la participació de santjordiers d’aleshores en el moviment agermanat del segle XVI amb una introducció que ens explica com era aquest petit territori nostre del Pla de Sant Jordi.
En tot cas, aquí podeu llegir el darrer article de l’autora sobre la dona a la Germania:
«Elles també hi eren: dones agermanades – Mallorca, 1521-1525». Revista L’Altra Mirada, núm, 101 (nova època), p. 36-42. [Consulta: Juny de 2021].
El Pla de Sant Jordi i la Germania. Una ullada general. (Mallorca, 1521-1525)
Per Margalida BERNAT i ROCA. Doctora en Història. Investigadora
El Pla en el segle XVI
Dissortadament, a l’hora de relatar grans esdeveniments se sol parar més esment a escenaris de conjunt i es deixen de banda altres espais que, no per més petis, hi ha per què ignorar-los. Aquest és ben bé el cas del que ara es diu Pla de Sant Jordi i abans Prat de Sant Jordi. Situat a la banda de llevant, hi confluïen un considerable conjunt d’aigües que formaven un aiguamoll que cobria una superfície de 3 o 4 km2, entre una plana litoral i els turonets des Coll d’en Rabassa i un poc més enllà del turonet on s’hi assentà l’actual nucli de Sant Jordi, ple de jonqueres, tamarells i sivines que, aparentment no oferia altra utilitat que la seva abundosa cacera, sobretot de tipus menor i, en contrapartida, era font d’insalubritat per l’assot recurrent de la malària.
La trajectòria humanitzada del Prat de Sant Jordi es remunta a temps més llunyans. Al llarg de la prehistòria, la biomassa de les aigües palustres propicià l’existència de diversos nuclis de poblament, enmig d’un paisatge que no varià fins al segle XIX, principalment per raons sanitàries.[1] La modificació del medi suposà l’establiment de les antigues possessions i es formaren els nuclis de població de sa Casa Blanca, s’Aranjassa, es Pil·larí… consolidats a començaments del segle XX, transformant-se l’ús del sòl.
Al llarg del segle XVI era un lloc pantanós, vorejat de pinars i garrigues amb unes poques possessions -Son Gual, Son Santjoan, Son Sunyer…- més aptes per a la ramaderia que per al conreu, i on hi habitava una població escassa i molt dispersa.
L’ús ramader l’indica que, Magdalena –viuda de Francesc Morell– i Jaume Verger, el 7 d’agost de 1512 prenguessin en lloguer per set anys les pastures que hi tenia Joan Sunyer. El lloguer era de 130 lliures anuals, més 3 dotzenes de formatges del mes de març, 4 anyells –dos per Pasqua i dos per Carnestoltes– i un porc. Dos d’aquests rafals eren el d’En Piris i el de N’Homs. Es feia esment d’alguns bous d’arada i someres. Sembla que s’hi havia de criar cabres, ja que es limita a 200 les que fossin d’altres persones, mentre que els llogaters n’hi podien tenir tantes com volguessin.[2]
De totes maneres, no es renunciava a sembrar-hi. L’any 1527 es projectà posar en conreu el Pla de Sant Jordi amb la intenció de sembrar blat i així augmentar la seva collita i estalviar-ne la importació:
Aya hun terme que vulgarment se diu lo pla de sant jordi lo quall per esser quasi marjall y malsa es mal conrat e si aquell se conrava segons som informats no tindriem necessitat de enviar cascun any axicom fem en Sicilia per forments.[3]
No es dugué a terme i el Prat de Sant Jordí seguí sent un aiguamoll extens i variable al compàs de les estacions que, a 1593, mostrava aquest aspecte general:
Aquest principi de ribera e costa té cornenc d’un gran arenal a la llengua de l’aigua. Allí romp una font d’una aigua gran qui allí aont neix es perd, sens fer profit ni útil algú, antes se pot dir que la dita aigua fa mal en aquells contorns per ço que allí s’embassa i compodreix aquella alga i altres coses que allí causen gran putrefacció, i de sí es veu que s’ajunta amb los aires putrefactes i boirosos qui neixen d’aquelles lagunes o estanys de Sant Jordi i porten grans malalties en aquelles parts.[4]
Les condicions insalubres, a més a més, es veien augmentades tota vegada que era aquesta zona la que servia per emplaçar-hi activitats com ara l’amarat de lli (Linum usitatissimum) i cànyom (Cannabis sativa L.), fibres tèxtils que exigeixen gran quantitat d’aigua tant per al seu creixement com pel seu adobat i no importa si són salabroses. El problema rau en les males olors i que se’n desprenen substàncies volàtils com ara el vapor d’haxix i altres. En el Prat de Sant Jordi hi confluïen dos factors: s’hi sembrava lli, l’abundància d’aigües i la marginalitat des del punt de vista de les autoritats. Això facilità que, a 1513, la majoria dels llocs on s’havia de fer obligatòriament l’amarat en el Terme de Ciutat, s’hi situassin. El punts designats foren:
[…] El de Son Axeló de Sant Jordi = El de Son Suñer en lo hort vell = El de Son Suñer en lo hort nou = El de Son Sant Joan = El de Guillem Tia de Son Sant Joan = El de Gregori Gosis = El de Son Oms = […] = El de Son Net = […] = El de Joseph Pujol = El de Don Orlandis = El de Fernando Gual y Moix = El del Refal Vell de Son Forteza.[5] (Veure el mapa a final de text)
Amb tot i malgrat el que s’ha dit, el Pla de Sant Jordi no era tan improductiu com es podria creure. De fet, els comentaris que es coneixen sobre la productivitat d’algunes de les possessions i rafals apunten a què se’n podia treure més del que sembla, com hi haurà ocasió de comprovar.
Addictes a la Germania en el Pla de Ciutat
En el Pla de Ciutat, en el decurs de les investigacions que es dugueren a terme entre el 10 novembre i el 8 de desembre de 1523, es recolliren els noms de 17 addictes que hi vivien. D’ells, n’hi figuren 4 com a específicament residents en el Pla de Sant Jordi, 1 a la possessió de Moranta i 1 a s’Aranjassa:
Una caçada de ceros
Hi ha encara altres dos personatges relacionats amb el Pla de Sant Jordi i resulta de prou interès posar-hi un poc d’esment en qui foren i què feren. El primer a tenir en compte és el tintorer Steva de Dino. Vivia a la parròquia de Santa Creu, a la illeta de Juan Angelats. Els béns se li valoraren en 4 L. 5 s. Tot indica que, per iniciativa seva, es va organitzar una cacera per obsequiar en Joanot Colom. Els testimonis contra ell digueren que era:
[…] molt affectat y agermanat, amich y conseller den Colom, y feu li fer una cassada en lo pla de Sant Jordi per en Ferrer de Sant Jordi, y anava armat per ciutat ab dos 6 tres agermanats, y tenia en sa casa en Messina de Inca qui era gran matador y anava ab ell y altres matadors y donava ‘ls a menjar; mori de peste recliis en la ciutat. — Morl.—IV L. 5 s.[6]
Aquest Ferrer de Sant Jordi que s’esmenta és Antoni Ferrer, que vivia a Ciutat, a la parròquia de Santa Eulàlia. Encara que notari, al principi de la Germania en va ser addicte, sense que es comprometés en actes violents. A l’hora de les pesquisitòries per dur a terme la repressió, si se’l recordà va ser per la seva col·laboració en un fet singular:
[...] fill den Antoni quondam; l’han vist algunas voltas per ciutat ab en Colom, y li feu en casa sua a defora al pla de Sant Jordi una cassada de ceros qui era para un rey, y mata moltas vadellas y altra bestiar, y convida molta gent, y li feya presents y convits, y stant a Cort un testimoni vehe lo dit Ferrer y un seu fill a cavall qui aportavan an en Colom un cero mort.[7]
Antoni Ferrer acabà mascarant-se, només que a diferència d’altres, no ho va fer arran de les lletres de Worms, sinó que ja va ser cap al final. Això, emperò, no l’alliberà de ser composat amb 150 L.[8] Per altra banda, cap a 1526, s’adreçà al lloctinent de Mallorca demanant que se’l compensàs pels danys patits a la seva possessió durant la Germania ja que li robaren blat, civada, ordi, bestiar, vi, robes i diversos objectes per valor de 2.539 L. i 8 s. Argumentava a favor seu que, després de mascarar-se, havia servit en l’exèrcit reial amb dos cavalls.
La possessió al·ludida era l’alqueria Rotja confrontant amb Son Pontiró que era del notari Mateu Moranta, a la qual s’hi sumaven altres trossos de terra, un anomenat el Pinaret i un altre dit la Talaia.[9] Entre els qui dugueren a terme la destrossa hi foren Pere Mulet, bracer i guarda de la murada,[10] el calceter Guillem Seguí, també guarda de la murada[11] i Pere Trobat, revenedor i paraire;[12] tots de la parròquia de Santa Eulàlia.
Avui en dia pot parèixer gairebé exòtic xerrar de cérvols –ceros– a Mallorca, però hi varen ser presents des de ca. 850 aC, per començar a disminuir al llarg del segle XVI i passar a ser residuals al llarg del segle XVIII fins a extingir-se.[13] Sembla que aquests animals es criaven en estat salvatge a la marina de Llucmajor, però n’hi havia per tota l’illa. Als naturals, s’hi sumaren els introduïts, com els de la Devesa de Ferrutx, destinats a les caceres reials. Uns i altres es reproduïen abundosament per manca de depredadors i, per això, eren objecte de caça intensiva durant l’edat mitjana.[14]
El fet d’organitzar una cacera en honor d’en Joanot Colom va un poc més enllà del que podria semblar una anècdota. La qüestió rau en què els cérvols eren caça major, una activitat teòricament reservada a l’estament de cavallers o aquells caçadors autoritzats per fer-ho, després d’haver estat pràcticament reservada als reis de la Casa de Mallorca.
Una de les grans acusacions contra els agermanats va ser la d’haver usurpat usos, costums i privilegis propis de cavallers –jocs, vestimenta, muntures, armes…–[15] i, en el cas concret de Joanot Colom, el delicte va ser encara més greu perquè volgue’s fer rey,[16] detentar la sobirania i jurisdicció del monarca, la qual cosa constituïa un crim de lesa majestat. Que els seus més fidels partidaris li dispensassin aquest tipus d’obsequis, a ulls dels antiagermanats en general i dels estaments privilegiats en particular no podia ser altra cosa que la confirmació més fefaent de quan cert era tot el que se li atribuïa.
[1] FAJARNES; E. “La tisis en la Ciudad de Palma en el siglo XVI”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, VIII, 1900, p. 333-334.
[2] ARXIU DEL REGNE DE MALLORCA, Protocols, Antoni Nadal N-25 f. 49 v.-51 v. Publicat a: ROSSELLÓ VAQUER, R. “El Pla de Sant Jordi. Notes històriques (Segles XIV-XV)”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 45, 1989, pp. 91-103, Veure: p. 98, n. 44.
[3] ARXIU DEL REGNE DE MALLORCA, Actes del Gran i General Consell, 24, f. 37. Publicat a: JUAN VIDAL, J. “El regne de Mallorca en temps de Carles V: balanç i perspectives”, Mayurqa, 26, 2000, 11-56 , p. 43, n. 157.
[4] J.B. BINIMELIS, «Historia de Mallorca» m.s., fol. 35, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul-liana, núm. 35, (1919), p. 131.
[5] FAJARNES; E. “Ordinacions sobre amerar llins y cañum en els cites de Mallorca, fetes en 1513”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Tom VIII, 1899, p. 89-92.
[6] QUADRADO, Informacions judicials, p. 51, núm. 613.
[7] QUADRADO, Informacions judicials, p. 10, Reg. 75.
[8] http://llinatgesdemallorca.com/www.mallorcaweb.net/llinatges/agermanatsXVI.pdf – Onofre Vaquer. [Consulta: Maig de 2021].
[9] ARM AH 1.464 s. f.; Publicat a: ROSSELLÓ, R. “El Pla de Sant Jordi. Notes històriques (Segles XIV-XV)” BSAL 45 , 989 91-103, Veure: p. 102.
[10] QUADRADO, Informacions judicials, p. 25-26, Reg. 273.
[11] QUADRADO, Informacions judicials, p. 27, Reg. 286.
[12] QUADRADO, Informacions judicials, p. 37, Reg. 399.
[13] ROSSELLÓ, R. / BOVER, J. La caça i els cans a les Balears (segles XIII-XIX). Consell de Mallorca. Departament de Desenvolupament Local / Monografies de la Societat d’Història Natural de les Balears, 24, Palma, 2016, p. 78-83.
[14] SASTRE MOLL, J. “La caza en el Reino de Mallorca en la primera mitad del siglo XIV (1300-1343)”, Estudis Baleàrics 28, Palma, 1988, 53.
[15] BERNAT i ROCA, M. / SERRA i BARCELÓ, J. La veu de la revolta. Sermonadors i profetes a les Germanies de Mallorca (1521-1523). Lleonard Muntaner Editor, Col. L’Arjau, núm, 9, Palma, 2008, p. 162-169 i 180.
[16] QUADRADO, Informacions judicials, p. 82, Reg. 1.069.
